L’acte d’oblidar allò après per aprendre quelcom oblidat. El coneixement indígena a casa nostra

L’any 1992 vaig abandonar la meva ciutat, Barcelona, llavors olímpica, per refugiar-me a les obres rurals on encara es podia incidir en el sistema productiu. La primera lliçó va ser la del peculiar sistema constructiu de la volta catalana, quelcom que mai ningú m’havia explicat a l’època universitària. A partir d’aquell moment s’obrí un camí lluny del gran flux de modes de l’arquitectura oficial.

El coneixement tradicional de tot arreu, una font de recursos

Durant els anys 90, en part gràcies a alguns projectes de cooperació, vaig poder experimentar com aquestes tècniques tradicionals incorporen virtuts a escala social i territorial. Transformar el paisatge local en arquitectura mitjançant la capacitació dels seus artesans se’m va presentar com una manera de recuperar la governança perduda en les darreres generacions.

Un llenguatge fruit de la materialització

Sense unes directrius prèvies, mica en mica em vaig adonar que, amb una correcta materialització, anava desenvolupant un llenguatge atemporal. Amb l’autolimitació de l’ús dels materials preindustrials resulta difícil caure en extravagàncies formals. La creativitat es va centrar més en recuperar el control dels sistemes productius que ens vam treure i no tant en la recerca d’un anomenat estil propi.

Difondre aquesta metodologia per reformar la xarxa de coneixements

Com a professor de la UdG i ponent de l’Escola Orígens he pogut posar en comú aquestes experiències, tant a futurs arquitectes com a autoconstructors. Sóc membre fundador del projecte GRETA, on estem revaloritzant la figura dels mestres artesans a les comarques de Girona. M’han convidat a congressos, ponències i màsters a Puerto Rico, Abidjan, València, Argentina i Portugal. El mes d’octubre del 2020 vaig dirigir a la seu del COAC de Girona el primer curs de tècniques tradicionals en arquitectura contemporània, que tindrà una segona edició el 2021.